L'Imperi Songhai és un dels més antics de l'oest de l'Àfrica. Va ser fundat en Koukia el segle VII pel cap amazic Za el-Aiamen, que fugia de la invasió àrab. Va gaudir fins al segle XI d'una important posició comercial a vores del riu Níger, on la dinastia islamitzada dels Dia va fundar la seva capital a Gao. Segons al-Bakri només el rei era musulmà, mentre el poble continuava sent animista.
Els historiadors discrepen sobre quan es va produir l'annexió de Gao com a província de Mali. Per a uns va ser en època del mansa Ulé mentre que, per a d'altres, va anar el mansa KanKu Musa el que va realitzar la conquesta.
A partir de 1400 els prínceps songhai de Gao van començar a independitzar-se de Mali fins que van assolir la plena independència amb Sonni Alí Ber (1464-1492), verdader artífex de l'imperi songhai, combatent contra els Fulbe i els Tuareg. Aquest sobirà restaurador, animista convençut, va constituir en vint-i-set anys un poderós imperi que anava des de Kebbi, a Nigèria, fins a l'actual regió de Segu. Entre 1464 i 1468 va fer que el seu imperi songhai controlés el vital eix comercial Timbuctu-Djenné i, d'aquesta manera, tot el comerç transsaharià. Sonni Alí va perseguir als musulmans i especialment als cercles intel·lectuals de Timbuctu lligats als tuareg i fulbe. Tota la seva política en aquest sentit es va ensorrar amb la seva mort el 1492.
El seu successor va ser el general Sarakollé Mohamed Toure amb el títol d'"askia". L'askia Mohamed I (1493-1528) produeix l'apogeu de l'imperi songhay. Aquest regnat aconsegueix islamitzar el regne songhay. De la seva peregrinació a La Meca, en 1496-97, va tornar amb títol de califa, la qual cosa li va permetre realitzar una verdadera reforma de la societat, segons els consells del jurista islàmic al-Maghili, i continuar les conquestes del seu antecessor Sonní Alí. Va instal·lar una burocràcia complexa, amb ministeris separats per a l'agricultura, l'exèrcit, i Hisenda. Va designar un funcionari supervisor per a cada un d'ells. Va ser un musulmà devot, va fundar escoles religioses públiques, mesquites i va obrir el seu tall a erudits i a poetes del món musulmà. Entre 1514 i 1517 va conquerir les mines de Bambuk, va controlar els rics mercats de les ciutats haussa de Kano i Katsina i va aconseguir mantenir al desert als tuareg. Mohamed I va ser destronat pels seus fills, iniciant-se un període d'inestabilitat a causa de les lluites fratricides entre els prínceps de la família real, fins que el 1591 el sultà Mulay Ahmad de Marroc, sabedor de la debilitat interna de l'imperi songhai, va enviar contra ell un exèrcit de mercenaris, que el va conquerir després de la batalla de Tondibi. Després d'aquesta batalla el sobirà va ser assassinat i l'imperi es converteix en una província del Marroc. Timbuctu va ser destruït per una expedició marroquina equipada d'armes de foc, enviada pel sultà Ahmad al-Mansur, que volia beneficiar-se del comerç d'or. Va arribar així el final d'un dels grans imperis africans.
Les bases econòmiques de l'imperi songhai van ser molt similars a les dels imperis precedents. El comerç transsaharià va ser l'activitat més lucrativa, es va exportar cap al nord de l'Àfrica, sal i or, especialment també ambre gris, goma aràbiga, pells de lleopard i esclaus. Rebien a canvi productes manufacturats com ara collarets, armes, miralls i teles de seda i de llana, a més de productes agrícoles com cavalls i blat. Les activitats agrícoles, a causa que el terra era més fèrtil, eren realitzades per nombrosos esclaus en grans propietats controlades per l'aristocràcia.
La pesca al riu Níger i la ramaderia van ser també molt importants per a l'economia. La primera activitat va desenvolupar una important indústria artesanal de fumats, que va arribar a exportar-se pels territoris veïns. La societat, fortament jerarquitzada, mostrava una gran massa de la població amb serioses dificultats per viure en el camp, i una aristocràcia polític-religiosa que al costat dels rics comerciants vivia luxosament en les grans poblacions.
Els meus col.legues songhais són per exemple el Djibrilla (mig peul), Souma, Kiya, Nigerian, Habibu, Titi, etc, i tota la gent que he conegut durant les festes i els meus veïns que lamentablement no m'enrecordo de tots els noms, la senyora on anava a comprar cada dia l'esmorçar, els senyors pel carrer on comprava el te i sucre, els col.legues on podies prendre cada dia un te sense avisar, els bailoteos amb tota la penya al carrer, on anava a carregar el telefon quan no teniem electricitat,...
Vous me manquez beaucoup!
Els tuaregs (en amazigh Itargiyen, en àrab: طوارق) són un poble nòmada amazic que habita al desert del Sàhara i que tenen la seva pròpia escriptura, el tifinagh.
Durant més de dos mil·lennis, els tuaregs van controlar la caravana comercial transsahariana que connectava les grans ciutats al sud del Sàhara amb la costa mediterrània d'Àfrica a través de cinc rutes comercials del desert.
Tifinagh (ⵜⵉⴼⵉⵏⴰⵖ en neotifinagh, Tifinaɣ en alfabet berber llatí), és un alfabet emprat per alguns berbers per a escriure la seva llengua. No té un ús extens en la comunicació diària, però sovint s'empra com a mitjà per a expressar una identitat berber simbòlicament i en la política.
L'alfabet tifinagh original, que té poques grafies i gairebé no té vocals, l'empren tan sols els tuaregs, l'únic poble amazigh que ha conservat l'ús de l'alfabet libicoberber antic. Descendeix d'un alfabet anterior anomenat de vegades líbic o alfabet libicoamazigh, emprat per parlants de les llengües amazigh arreu del Nord d'Àfrica i possiblement a les Illes Canàries fins a la darerria de l'imperi romà.
Les variants modernes han estat restaurades conscientment i adaptades a l'ús modern per intel·lectuals berberistes i activistes en temps recents. Així, doncs, tifinagh en l'ús actual sol voler dir variants del neotifinagh desenvolupades per l'Académie Berbère la dècada de 1960, escrites d'esquerra a dreta i amb vocals. No fa gaire que s'han dissenyat fonts per a ordinador personal (vegeu els enllaços a peu de pàgina).
Tradicionalment el tifinagh no transcriu les vocals, exceptuat a la darrera paraula. Però, darrerament s'han fet algunes propostes de permetre de transcriure-les. En algunes zones, es combinen els diacrítics de les vocals àrabs amb els caràcters del tifinagh per representar les vocals.
Es un alfabet interessantissim. Jo l'estic començant a aprendre i la veritat és que es molt ric i s'hauria d'ajudar a no perdre'l.
Algunes informacions en castellà:
El pueblo tuareg habita en la zona norte y occidental del Sáhara y el norte del Sahel. Para los tuareg, el Sáhara no es un desierto, sino varios juntos.
Los tuareg o imuhagh son un pueblo bereber o amazic en el desierto del Sáhara, cuando se desplazan cubren las necesidades de los animales y las suyas propias en el camino, puesto que viven en unidades familiares extensas las cuales van siguiendo a los grandes rebaños a su cargo.
Se les supone principalmente descendientes de los antiguos garamantes que en la Antigüedad habitaban el Fezzán. Limitaban al norte con los mauritanos, al oeste con los getulos y al este quizás ya con los ancestros de los tubus. Durante la Edad Media sus linajes se vincularon con los de los sanhaya y de los zenatas.
En la antigüedad, se dedicaban a saquear pueblos, controlando además las rutas del desierto. En el siglo XII, las invasiones árabes e hilalianas les obligaron a adoptar un estilo de vida nómada. A lo largo de los siglos han adoptado algunas ideas del islam, en la medida de que esto no se contrapusiera con sus propias creencias, manteniendo intactos su sistema de justicia y sus leyes.
La población estimada de personas que hablan lenguas bereberes es de 12 millones, de los cuales 1,2 millones (el 10%) se consideran tuareg.
AIXO ES MOLT RELATIU, DEPEN DE QUIN TUAREG ET DIU QUE SON GAIREBE TRES MILIONS I ALTRES ET DIUEN QUE MENYS.
La estructura básica de la sociedad tuareg es el linaje (tawshit), grupo de parientes que reconocen un antecesor común.[3] Los hijos pertenecen al linaje de la madre y heredan de ella, pero el hogar se establece en los aghiwan o campamentos del linaje del padre.[4] Cada linaje pertenece a una categoría social determinada y hace parte de una ettebel (comunidad social o ‘tribu’). Los linajes designan un amghar, su líder (varón) y el consejo de líderes se designa entre los guerreros (varones), el amenokal, jefe del ettebel.
La tienda (ehe) es identificada con el matrimonio y el hogar. La mujer debe fabricarla, con pieles o tejidos de cestería y ella es su propietaria. Las mujeres tienen autoridad en el campamento, ya que el hombre está frecuentemente ausente, en sus actividades como pastor, comerciante o guerrero. Generalmente la mujer sabe escribir y es más instruida que su esposo, participa en los consejos y asambleas del linaje y es consultada en los asuntos de la tribu.[3]
El cortejo entre mujeres y hombres solteros, viudos o divorciados se realiza en sitios denominados ahal. Allí se conversa, se canta, se interpreta música, se recitan poesías y se concertan citas de amor.[3] El matrimonio se realiza después de que la mujer ha aceptado un pretendiente y él la solicita al suegro, pagando una dote, generalmente en ganado. La mujer lleva su ganado personal al nuevo hogar y puede divorciarse y casarse con otro pretendiente, si se considera maltratada por el esposo.[3
Tradicionalmente la sociedad tuareg es jerárquica y distingue entre nobles y vasallos y entre ilellan (libres) e íklan (esclavos).
Libres (ilelan)
Aristocracia (imayeghan)
Los jefes pertenecen a la casta imúšaɤ (imajeghan: ‘libres nobles’) encargados de la defensa, la guerra, las incursiones para robar ganado y el comercio en caravanas. Los imajaghan han despreciado otras actividades en beneficio de sus habilidades como guerreros y políticos. Su propiedad sobre mayor número de ganado y la posesión de esclavos les permite dedicarse a la poesía, deportes y tradiciones cortesanas.
Sacerdotes (ineslemen)
Una casta de clérigos, los ineslemen (‘los del islam’) o morabitos, instruyen con el Corán, dan guía espiritual, confeccionan amuletos, celebran matrimonios, dan nombre a los niños, resuelven litigios de familia e imparten justicia. Sus esposas, al contrario de otras mujeres, no deben ser vistas por fuera de la tienda sin estar cubiertas, ni viajar sin una litera con arcos de un tejido blanco.[3]
Pastores (imghad)
Pastor tuareg en el desierto.
Los pastores libres ímɤad (imghad plural; amghid singular) son propetarios de cabras y algunos camellos. En el Ahaggar son llamados kel ulli, ‘los de las cabras’. En algunos lugares tienen también ovejas e incluso bovinos y les corresponde pastorear también los rebaños de los aristócratas de su ettebel, de los cuales se consideran vasallos. Algunos linajes de pastores son mestizos iregeynatan (singular arageyna) y se les considera también libres aunque con un estatus propio.[3]
Artesanos (inadan)
Los inhædˤæn (o inadan) son una casta de artesanos, originalmente herreros, trabajan también la alfarería, el cuero (especialmente las mujeres)[3] y la madera. Fabrican y reparan herramientas, sillas de montar, artefactos domésticos y otros objetos. En varias comunidades los artesanos provienen de esclavos libertos.[5]
Esclavos íklan
Como en otras etnias del norte y occidente de África y del desierto, en la sociedad tuareg se desarrolló la servidumbre. Los íklan fueron dominados o capturados por los tuareg y forzados a trasladarse. Se desempeñan como esclavos domésticos en los campamentos, al servicio de los ilellan. Una parte se encarga de la agricultura al sur del territorio tuareg y produce para sus señores. Un hombre libre eventualmente puede casarse con una mujer de su servidumbre, en cuyo caso los hijos se consideran libres. Las normas francesas de «liberación de los esclavos» tendieron a debilitar la economía tuareg y a doblegar su feroz resistencia al colonialismo.[6] Entre los tuareg de Níger, cerca del 8% de la población son íklan (esclavos).
1 comentarios:
QUE ASCO POR BUESTRA CULPA ME HAN PUESTO UN O.
Publicar un comentario